Aquest és el meu segon viatge a Bolonya i vinc disposat a canviar l’objectiu de la càmera per la mirada directa, sense filtres, i convertir-me en pura voluntat d’observar; em deixaré portar com un caminant desvagat i ho apreciaré tot tal com vinga cap a mi, sense jutjar, quasi sense triar. Pararé les orelles en comptes d’escoltar-me a mi mateix; prestaré atenció, en comptes d’exigir-la, miraré per a veure…
A Bolonya, els quaranta i tants quilòmetres de pòrtics medievals, renaixentistes, barrocs i modernistes que donaren solucions arquitectòniques als distints augments demogràfics de la seua història universitària, apareixen majestuosos, recollits i sonors i ens condueixen a l’esplèndida Plaça Major, on ens envaeix l’harmonia i l’equilibri en una explosió de volum construït: la Basílica de sant Petroni, la façana principal de la qual és coberta per una tela on es dibuixa l’ideal de la seua silueta, amaga els somnis inacabats dels diversos artistes que hi han contribuït a la seua construcció; el Palau dels Notaris, del qual la seua façana principal sembla una cara amb mil ulls que observen al vianant des dels seus finestrals romànics i gòtics; la Font de Neptú, potència d’aire, aigua, espai i bronze, sota l’ombra amenaçant del seu trident es troba el lloc de cita per excel•lència de la ciutat; el Palau de la Potestat ens demostra que els diversos estils arquitectònics, si es té la gràcia per a conciliar tendències diferents, poden conviure en harmonia: en efecte és un edifici monumental adornat i enriquit amb elements, segells i escuts de diferents èpoques que, tanmateix, guarden la proporcionalitat i l’equilibri del monument; El Palau dels Banchi transmet la serenitat , l’orde i la mesura del Renaixement.
Per carrers de pòrtics estrets i corbs, arribem a la Basílica de sant Esteve i el conjunt de la Jerusalem Bonioniensis, una agrupació de set esglésies que des de l’època medieval representa i rememora els llocs sants on va transcórrer la vida de Jesucrist. És tan fidedigna aquesta recreació “espacial” que quasi aconsegueix transportar-nos “als temps del nostre senyor”
No es pot mirar al cel per l’estreta escletxa que ens deixen els carrers angostos , sense que la vista entropesse amb una torre. I així va garejant pels carrers, de sobte apareixen un parell de torres que no van cap als núvols si no que semblen tocar-los: els diuen les dues torres, La dels Asinelli i la de Garisenda, pel nom d’aquells que les manaren construir. Si encara hui ens produeixen vertigen, què passaria pels estómacs dels habitants de la Bolonya del segle XII?
Ferrara. És una ciutat silenciosa, feta ala mida de l’home,. Allà es passeja tranquil•lament, a peu o en bicicleta, de dia i de nit, sense témer res, reviscolant a cada passa les atmosferes del passat (guia turística dixit). Efectivament, per Ferrara vagarem mandrosament, quasi sense rumb, empapant-nos de la serenitat i del petit aldarull de la gent passejant i de les bicicletes. Admirant la bellesa de l’entorn i dels seus habitants tots de vint-i-un botons, i així, passa rere passa arribarem una de les grans joies del romànic Italià la Catedral: la història sagrada i l’art plasmats en el marbre de la façana i en les pintures barroques de l’interior; la Plaça Trento e Trieste, presidida pel campanar incomplet i massís i el costat sud de la Catedral traça tambarqueria i columnes d’una verticalitat acollidora per a la funció que sempre ha tingut i continua tenint: el mercat. El Ghetto amaga, entre els seus carrers ondulants, l’obscuritat de les persecucions i la necessitat de refugi: portes menudes, finestres cegues, silenci que parla; la Placeta de Santa Anna,sembla el tragallum d’un palau,és un cilindre d’uns sis metres i quatre pisos d’altura amb finestrals disposats simètricament, on a uns tres metres penjava un enorme cocodril, animal en perill d’extinció, que lluïa tots els productes que els humans traguem de la seua pell. L’imponent Palau dels Este ens recorden la importància i les glòries passades de la vila.
La Viadelle Volte ens transporta a l’edat mitjana: impossible per a vehicles de quatre rodes, infranquejable per al sol, sense altra planificació que el “ací plante jo ma casa”. Antigament ací estava tota la vida i el comerç de la ciutat que ara s’ha traslladat a les grans i modernes vies comercials; I arribem a la gran sorpresa que en sanava a regalar aquest viatge: el Palazzo Schiffanoia, literalment que fa fugir la nosa, l’avorriment, alçat pels senyors de la ciutat per a acollir festes, per a alliberar-se de preocupacions. De fet aquesta era la funció del Palau, no era una vivenda a l’ús. La sala principal estava tota pintada al fresc, actualment encara es conserven en molt bon estat dues de les quatre parets amb representacions dels mesos de l’any. Cada mes està dividit en tres nivells (avançament dels tres nivells de consciència del psicoanàlisi: conscient, subconscient i inconscient?) La part inferior representa escenes de la vida quotidiana, a la part mitjana apareix en els símbols del zodíac, que podrien representar els somnis i a la part de dalt ens trobem amb l’ideal que es representa per mitjà de la divinitat.
Arribem a Parma en un matí assolellat i les nostres passes, quasi intuïtivament, ens portaren al centre històric, també dit neuràlgic perquè en ella està el cervell de la ciutat: La Catedral, la façana romànica de la qual, per la seua gràcia immensa i per la llum,semblen anunciar els temps que s’acostaven i que dos segles més tard es plasmaren en el campanar gòtic que l’acompanya. En un altre costat de la plaça ens trobem amb el Battistero, allà batejaven a les criatures introduint-les en una enorme pica tallada d’una sola peça de marbre rosa, introduint-los a l’espiritualitat religiosa; i a fe que ho devien aconseguir, perquè aquest preciós edifici octogonal reuneix al seu interior el silenci, la llum i la història sagrada a les pintures murals que il•lustren la volta i els murs. Que la noblesa i els senyors feudals eren els qui dominaven la terra i la vida dels seus habitants ho testimoniegen les seus possessions: el Palau Ducal i el Parc Ducal. Tot el que ens resta d’aquella època són els seus grandiosos palaus símbols del seu immens poder, del poble pla a penes ens queda el silenci. Per finalitzar aquest recorregut, res millor que gaudir de la saborosa cuina parmesana: un restaurant familiar: Le sorelle Picchi, ens va encisar amb formatges, carrns i un sraviolis a la zucca(carabassa) que es quedaran per a sempre amb nosaltres al cel del paladar.
Continuarà…
(Màrio Máñez, octubre 2010)
